El Dr. Amando Martín Zurro va néixer el 1945 i és doctor en medicina. Especialista en Medicina Familiar i Comunitària i soci d’honor de la Societat Espanyola i Catalana de Medicina Familiar i Comunitària. Tota una vida dedicada a la primària. Medalla Josep Trueta al mèrit sanitari el 2015, premi a l’excel·lència professionals del COMB l’any 2006… I ara el premi Homenot nacional, que atorga la Fundació Avedis Donabedian i que reconeix la trajectòria de persones que contribueixen a la millora de la qualitat assistencial. 

El Dr. Martín Zurro té una àmplia experiència en el món de l’Atenció Primària i la Salut a Catalunya. Durant 13 anys ha estat coordinador general del Programa de Medicina de Família i Comunitària de Catalunya, també co-director del Pla d’Innovació en Atenció Primària i Salut Comunitària del Departament entre l’any 2007 i el 2010, i durant 4 anys director de l’àrea de formació i desenvolupament professional de l’Institut d’Estudis de la Salut de la Generalitat.

Volem aprofitar l’entrega d’aquest recent premi, per fer un repàs amb ell al moment actual i al futur de l’Atenció Primària a Catalunya.

1.- Què suposa per a vostè rebre aquest premi? També l’han rebut en edicions anteriors personalitats com: Rafael Matesanz, Ciril Rozman, Moisès Broggi entre d’altres.

És un honor i una satisfacció, tant en el sentit personal com professional, però també des d’una perspectiva de col·lectiu, perquè és també un reconeixement a la importància de l’Atenció Primària, un àmbit que fins ara no havia estat present en aquests premis.

2.- Analitzem una mica com està la primària, si li sembla. Li cal a l’Atenció Primària una nova reforma, com en el seu moment va ser la reforma de l’any 1984? I és l’ENAPISC l’estratègia per aconseguir convertir l’Atenció Primària en l’eix central del sistema de salut?

Sobre si ens cal una segona reforma, des de fa anys ja som uns quants, entre els que m’hi compto, que preconitzem que cal repensar el model de l’Atenció Primària.  Pensem que s’han produït canvis en l’entorn social, polític i tecnològic destacats, però també han canviat força les circumstàncies en que viu, treballa i pateix la nostra població.

Crec que la reforma del 84, que ja des de l’origen presentava alguns problemes, ha patit un important immobilisme. I ens trobem que actualment la Primària té problemes de finançament, de recursos econòmics, però sobretot de recursos humans: els professionals. És necessari un canvi en profunditat de l’actual model d’Atenció Primària, això és obvi, i si no s’afronta aquest canvi amb decisió política i també comptant amb totes les parts implicades:  la ciutadania i el conjunt de professionals que treballen en els centres de salut,  no estarem fent els deures. Estem assistint a una degradació que posa en perill l’Atenció Primària, no només perquè tenim als professionals molt cremats, sinó també perquè veiem com els ciutadans es senten directament afectats, posant en perill la qualitat i seguretat de l’atenció que els hi estem oferint.  Correm el perill que aquests problemes que ara patim, es facin irreversibles; de manera que podem tornar al model d’Atenció Primària previ a la reforma; potser no al 100% ni de forma literal. En definitiva, crec que estem en un moment crític...i cal dir prou. Crec necessari posar el comptador, potser no a zero, però si on toca i ser conscients que ens cal canviar coses.

Respecte a l’ENAPISC jo crec que és una bona iniciativa. Ho és perquè introdueix en l’àmbit de l’Atenció Primària una major obertura cap a la vessant comunitària. L’Atenció Primària porta un cognom: Comunitària, que cal tenir molt present. Ha estat molt oblidada per part del nucli dur del sistema, i només treballada des del voluntarisme de determinades persones convençudes que això era un element clau per donar personalitat a l’Atenció Primària i Comunitària.

En aquest senti, jo crec que l’ENAPSIC obre la perspectiva de la comunitària;  ara, és evident que es corre el risc que això quedi en un calaix, com ha passat en projectes anteriors. És important que hi hagi voluntat política perquè aquests canvis no són simples, no són senzills; de fet, són d’una gran complexitat i requereixen d’una voluntat política sostinguda en el temps. Esperem que el projecte surti endavant, però els antecedents anteriors no ens fan ser massa optimistes.

També cal dir que l’ENAPISC deixa alguns elements de la Primària fora, com la docència, la recerca, i altres aspectes que han estat claus en el procés de la reforma de l’Atenció Primària a Espanya i Catalunya.

3.- El passat mes de novembre vam viure la vaga dels metges de la primària. Fruit d’un esgotament amb sobrecàrrega assistencial, i que ha posat de relleu que està en risc la qualitat i seguretat de l’assistència, com abans comentàvem. Hem tocat fons?

A l’Atenció Primària li ha costat molt de temps guanyar prestigi.  Abans de la primera reforma, l’activitat que es desenvolupava en un CAP estava molt desprestigiada. La reforma hospitalària que es va aplicar a Espanya partir dels anys 60 va suposar millores molt importants, però l’assistència a la Primària va quedar una mica apartada. Sortir d’aquesta situació i arribar al prestigi que en aquest moment tenim, sobretot de cara a la població, ha costat molts esforços i temps.

Hem d’evitar que el prestigi de la primària es deteriori i que la població percebi que està en  perill la qualitat i la seguretat de l’atenció que rep. És veritat que el moment actual no és el més òptim, però si analitzem el punt de partida i mirem com estem ara, és evident que s’han aconseguit moltes coses importants com la millora de qualitat, la introducció de la docència, i de la recerca....i això no és pot perdre. Però alhora això no ens pot fer despistar que estem en un moment crític.

4.- Creu que els acords a que van arribar l’ICS i el Sindicat del Metges són uns acords impossibles de fer realitat? Que no s’implementaran?

Jo crec que són acords positius sempre i quan estiguin contextualitzats en aquest canvi de model. Pensar que amb guanyar més temps i menys malalts solucionem els problemes de la Primària, malament anem.

Aquesta vaga ha servit per a dues coses molt importants: donar el missatge als dirigents polítics “estem aquí i estem molt cabrejats”,  i d’altra banda si volem introduir canvis en el sistema, cal destinar recursos.

És veritat, però, que estem en un moment contradictori, donat que se’ns parla de l’ENAPISC com a canvi de model posant la Primària com a eix del sistema, però d’altra banda estem en un context de crisi econòmica i per tant de falta de recursos.  Ara bé, també cal dir que si ens limitem a destinar el nous recursos al mateix de sempre, estarem perdent una part molt important de l’eficiència i l’efectivitat que pot tenir aquest increment de recursos. Malauradament, la realitat és que aquest any, de moment, no tenim pressupostos ni aquí, ni a la resta de l’Estat.

5.- En un article comentava que hi ha consens clar sobre que l’Atenció Primària necessita d’una priorització política i pressupostària, però en canvi, comenta, que parlar de canvis conceptuals, d’orientació i organització ja no té tant consens universal. Per què?

Moltes vegades, sobretot parlo de polítics i gent de la societat civil que pertany a grups  col·lectius i associacions professionals pensen que la reforma de l’Atenció Primària pot fer-se de manera aïllada, sense tocar altres àmbits, i això és una errada. Per possibilitar els canvis des d’una perspectiva de profunditat, més enllà dels pegats, és necessari tocar alguns altres aspectes del sistema com per exemple la pròpia orientació del sistema sanitari.

En els països desenvolupats, i en el nostre també, des de mitjans el segle XX el sistema sanitari està orientat a l’atenció a la malaltia, als hospitals i a l’atenció individual. Està clar que ara es necessita un sistema sanitari amb una orientació més salutogènica. I aquí faig també autocrítica, perquè nosaltres tampoc hem estat capaços de canviar aquesta orientació i variar el grau de prioritat per al conjunt del sistema de salut.    

És cert que la innovació i les noves tecnologies ens han permès fer millores en l’atenció a la salut importantíssimes: fem operacions de gran complexitat, realitzem un gran nombre de trasplantaments anuals,  però ara ens cal complementar tot això amb altres actuacions que la societat actual ens demana i necessita, com, per exemple, la cura de les persones. Per tant, no podem refiar tot a la tecnologia, ni a les gran operacions; en cal una visió més intersectorial.

I això per a mi és força important. Crec que hem de ser capaços de dissenyar estratègies de transició que portin a una reorientació progressiva i sense grans daltabaixos perquè el sistema ha de seguir funcionant; però ha de ser un sistema on es tingui més consideració i present a la persona.

6.- En el document “L’atenció Primària en el 2018: a propòsit de l’estratègia nacional d’atenció primària i salut comunitària”, de la CAMFiC, es posava de relleu la pèrdua de places MIR per l’especialitat de medicina familiar i comunitària, passant d’ un 42% del total l’any 1996 a un 26%, l’any 2018. Caldria duplicar l’oferta actual de places MIR de Medicina de Família?

Des dels anys 80 i fins al 2008 sempre he tingut responsabilitats en el camp de la formació. Sempre m’ha preocupat molt aquest tema, i per mi aquesta pèrdua de places MIR és inadmissible...i crec que hauríem d’arribar al 50% de les places ofertes.

És més, penso que cal incrementar el nombre de professionals en els Equips d’Atenció Primària i també cal incrementar l’atractiu del treball en l’àmbit del primer nivell assistencial. És una llàstima que una part dels professionals de la primària que s’han format aquí, hagin d’acabar marxant a l’estranger a treballar.

Hem de recuperar aquests professionals. En els darrers 5-10 anys hem observat una manca d’atractiu de l’Atenció Primària. I en part és perquè hi ha un desconeixement per part dels estudiants del que és la medicina familiar i comunitària, però també està passant perquè altres especialitats tenen millor status quo i han patit menys retallades arran de la crisi. 

Per tant, és cert que abans teníem un desconeixement del què era la medicina familiar i comunitària, però ara el que tenim és que l’especialitat  de medicina familiar i comunitària es veu com la que pateix més les conseqüències de la crisi.

7.- Vostè també ha mostrat preocupació per la falta de directrius clares sobre el desenvolupament professional de la MF ja des de la primera reforma de l’AP a mitjans dels 80. De fet, vostè juntament amb el Dr. Lluis Monset van presentar una proposta de carrera professional a principis dels anys 90, que no va prosperar….

La carrera professional es va veure com una cosa innecessària, difícil i costosa. Costava diners perquè havies de diferenciar categories, a més les categories professionals de més projecció i prestigi, lògicament, les havies de pagar millor. En definitiva, allà s’ha quedat la proposta i no ha prosperat.  

8.- Des de fa temps, escolto que falta una aposta clara per part de les Facultats per crear departaments de Medicina Familiar i Comunitària.  Vostè que ha estat director de l’Àrea de Formació i Desenvolupament professional de l’Institut d’Estudis de la Salut....com creu que es pot donar el pas definitiu? Què cal fer a les facultats perquè es creïn aquests Departaments de Medicina de Família?

La creació de departaments de Medicina Familiar i Comunitària a les facultats és molt important, fins i tot més que no pas que hi hagi una assignatura de Medicina Familiar. Crear estructures acadèmiques pròpies de l’àmbit d’Atenció Primària és importantíssim, perquè genera una imatge i una cultura diferent, molt més positiva per a l’Atenció Primària i la medicina de família.

Però crec que és necessari que les estructures educatives s’impliquin, com passa a països com els EUA, Canadà o Anglaterra, on s’ordena incloure determinades matèries als agents educadors, en aquest cas a les Facultats de Medicina.

9.- Quin missatge ens dona la conselleria de salut quan en el seu Consell Assessor no posa cap metge de família?.

Això és un símptoma més de la contradicció que existeix en els polítics. S’omplen la boca que la primària és la columna vertebral del sistema i després quan han de prendre decisions se n’ obliden totalment. Realment, resulta molt contradictori quan el propi Departament impulsa l’ENAPISC....una llàstima.

10.-Hem de donar però un missatge esperançador respecte de l’Atenció Primària i el seu futur, no?

Sí, per descomptat. Jo crec que l’Atenció Primària ha de respondre als canvis socials i epidemiològic que s’estan produint. El futur, no a curt termini, però sí a mig i llarg termini, és esperançador.

Arribarà un moment en que es veurà que el sistema sanitari no és sostenible si no compta amb l’Atenció Primària, però a més, aquests canvis socials que demanen atenció intersectorial només es podran fer des de l’Atenció Primària, que és qui està millor preparada per oferir-ho.   Per tant, sóc força optimista.

11.- I en tot aquest context, com veu o creu que ha de ser el futur de la CAMFiC?

La CAMFiC en el context de societat federada de la semFYC ha tingut, té i tindrà en el futur un paper molt important; ho dic des d’una perspectiva històrica. Cal recordar que la societat que va néixer amb la reforma va ser la semFYC. Les altes dues societats SEMG i SEMERGEN s’han incorporat a aquest moviment, cosa que considero molt positiva, però qui va posar la llavor inicial va ser semFYC.

Jo defenso, des dels anys 80, que hem de caminar cap a una unificació d’aquestes societats, sabent que suposa renunciar a algunes essències, però crec que seria una estratègia win-win, tots hi guanyaríem, els professionals i també el pacients, i ens donaria més força a l’hora de presentar-nos davant l’administració.